Desde el margen del margen
"La liberté ne s'use que lorsque on ne s'en sert pas"
jueves 2 de febrero de 2012
L'esperit de la galàxia
martes 10 de enero de 2012
La Razón y la Sinrazon
lunes 9 de enero de 2012
Homenaje a Portugal
jueves 5 de enero de 2012
Conversaciones en el sofa. Eduardo Menendez
jueves 6 de octubre de 2011
Cartes d'unes desconegudes. La Caixa 575
Cartes d'unes desconegudes. La Caixa 575 from Josep M. Comelles on Vimeo.
Balls Robats

En la sense ficció, Balls robats es construeix sobre una metàfora sobre el ball i la vida que delimita les parts del documental. Metàfora imaginada i filmada en una sala que podria ser la Salle Wagram del Dernier tango a Paris -una altra aproximació cinematogràfica a la bogeria-, primer amb ballerins professionals, al final amb els actors substituint als ballarins, i que es construeix amb una càmara sensible que pren vida, en un ritme volgudament lent, amb moviments de càmara d'una elegància formal extrema, amb un us de la llum que crea intimitat, calor, amb la combinació dels efectes que permet el video i que transformen el documental en un ram de poemes visuals d'enorme valor etnogràfic, només interromputs per alguns excursos més distanciats pero necessaris per situar en un context concret de realitat un drama humà punyent a la nostra societat.
Confesso que els primers cinc o deu minuts del documental, enlluernadors en el seu tempo volgudament lent per permetre la presentació dels actors, em van atrapar en el joc i vaig endinsar-me en ell. El document - Sense ficció és una emissió de documentals -, era el que a priori un espectador pot esperar, però esdevenía des de les primeres imatges una altra cosa que t'atrapava, t'envoutait, t'arrencava de la butaca, et feia travessar la pantalla, i de la ma d'una càmara prodigiosament sensible, de puntetes, et permetia seguir als actors pels passadissos i les cambres, per les habitacions dels pisos, per l'hospital. Una traça que ens permete compartir, amb una mirada pudorosa, delicada la seva privacitat, la complexitat barroca del seu espai vital, prestatgeries prlenes d'objectes, un ordre o un desordre, les seves vacil·lacions. Ni un sol pla de més, ni un sol pla de menys. Amb l'ull de la càmara el relat de l'actor, relat i mirada intrincats l'un en altre que permeten que l'espai reclós esdevingui la projecció del món interior i exterior que s'associa a la bogeria. Plans d'una elegància formal i estètica que ens duen dels pisos a les sales de la institució, sempre de puntetes, sempre silenciosos, sempre discrets, gens tafaners. Plan fixes on experts i els bojos és confonen en un mateix decorat, on uns relats i els altres s'imbriquen en una bogeria que no deixa de ser comú. Plans de jardins, amb figures humanes solitàries, en jardins impossibles, en un decorat d'un altres segle on figures envermellides juguen a basket o fumen impenitentment. Pla final tot en blancs, amb una llum dura, en el passadis de la institució amb la teoria de bojos dispersant-se ordenadament per les cambres, i al final, amb el passadís desert i el silenci, la boja menuda al fons de la imatge que surt fent una ximpleria infantil, potser per dir adeu.
viernes 23 de septiembre de 2011
La reforma sanitaria a Espanya
Science and Medicine. 8(9):451-459.
southern European countries: a sociological critique. Social Science and
Medicine, 11:379-393.
España y sus comunidades autónomas. Barcelona: Semfyc.
martes 16 de agosto de 2011
Series de televisión, cinematografia y etnografia
Confieso que erré. A medida que la decadencia del cine parece más evidente por las trasformaciones que han sufrido los criterios de exhibición: desde los cines de barrio de programa doble a los palaces de estreno de mi adolescencia, a los multicines y más recientemente a la visualización doméstica primero con el nivel de calidad baja del video analógico hasta el visionado actual en HD en las tabletas y las pantallas de plasma de 16:9, las series han sustituído la imaginación presente en las series B y en los Harrihausen o Tourneurs , y han abierto un nuevo espacio a la narrativa visual, tanto de ficción pura y dura como de ciencia ficción como en las extraordinarias Farscape y Battlestar Galàctica. Narrativas que en el primer caso se mueven en registros naturalistas, que no desmerecen en absoluto al neorrealismo italiano - Rossellini hizo también televisión -, en The wire, Southland o Terriers o a un realismo próximo a Dickens, Balzac o Pérez Galdós como en la extraordinaria comedia humana que son los sesenta episodios de Los Soprano.
Desde el punto de vista cinematográfico (etnográfico), lo que se está viendo es en muchos casos sorprendente y abre un debate sobre el valor etnográfico (cinematográfico) de la ficción en televisión. Descubro un día y otros como los ritmos de los episodios entre 30 y 60 minutos permiten guiones que, recuperan el valor entomológico de la mirada etnográfica. Suponen, por parte de guionista y equipos de producción de un trabajo de observación que implica, incluso en Treme un periodo previo de fieldwork. La escena del entierro en el primer episodio de esta última tiene un valor documental enorme, pero también, en todas ellas es posible aislar secuencias, escenas y aun episodios enteros cuya única finalidad es más la etnografía que el propio desarrollo de los argumentos. También Flaherty hubo de ficcionalizar Nanook y Visconti lo hizo en La terra trema y aun en Rocco e il suoi fratelli, y no es menor la calidad visual y narrativa de algunas series actuales serán servidos en general por actores en estado de gracia y con una cinematografia que a menudo desborda la funcionalida artesanal que se les supone a los directores para alcanzar soluciones de vanguardia.
Mi inmersión en la ficción televisiva me hizo aproximarme, hace algunos años también a los medical dramas. Desubrí materiales fascinantes que podíans er útiles para mis clases sobre la medicalización de la sociedad actual. Descubrí ejemplos visuales extraordinarios, descubrí que podia narrar en una clase utilizando insertos de clip en la narrativa global, y que eso me reconciliaba con mis pasiones cinéfilas y ahora- no me gusta el término- seriéfilas. Tanto es así que mis colegas de la Rovira Virgili me propusieron un seminario sobre el tema, y sobre ese preparé el que impartí en la Escuela de Enfermeria Gimbernat. Lo filmaron pulcramente y aunque: por razones de copyright no pudieron incluir los clips, el resultado final no deja de ser una alternativa a los posts escritos.
P.S. He hablado de Los vengadores al principio. Aunque como este post combina lo personal como lo académico. confieso que soy fan indiscutible de 24 y de Jack Bauer. Entre Los Vengadores y 24 hay una vida en medio, y Renée Walker en la séptima temporada de 24 fue para mi la reencarnación de Emma Peel en mi edad madura.
viernes 15 de julio de 2011
Euridice & Orfeu
El 9 de Juliol de 1991, a un quart de cinc de la tarda, Euridice va perdre la pell en un lloc de l’Alcarria. Va rodar, encesa, des del seient del passatger al voral. Orfeu eixí per la porta del conductor, la va veure grisa i nua a la sorra. Anà a obrir la porta lateral de darrera del vehicle per alliberar als nens. Era tancada per dins. Va donar la volta, obrí la porta del conductor, creua les flames, va obrir la porta per dins. El nen gran s’havia endut el petit al fons. A l’escola li havien dit que era el que calia fer en un incendi. Els nens van sortir del vehicle, sense sabates. A Euridice van entrar-la en un Audi negre. Es va esvair, cap al sud, navegant per la llacuna seca en mans de Caront.
Euridice & Orfeu van viatjar tots dos a dos inferns, sense que ell trobés ella, sense que ella trobés ell. A Orfeu Caronte va dur–lo a un infern psíquic, a Eurídice al ver infern que ningú gosa anomenar. A ella van tancar-la dins un malson de mesos, suspesa en un llimb. Ell va cercar-la impotent, però coneixedor que la trobaria de nou. Van trigar mesos en retrobar-se. Ella va mirar per seu únic ull que llampegava i va plorar.
Dins l’infern mai van saber saber si podrien eixir-ne plegats. Plors, solitud, misèries, incomunicació, tristesa, moments efímers de joia. Orfeu i Eurídice sabien que per eixir no podien mirar endarrere. Un enigma sense aparent solució. Mirar era morir, no mirar era viure. Podrien? Orfeu no va saber què faria Eurídice. Ella si. Orfeu esperava el miracle de recuperar-la com el nou de Juliol de 1991 a les quatre en punt mentre feia la becaina al seient del passatger. Ella sabia que no podia girar la cara cap a l’espill del passat. Ell va comprendre ben aviat que ella i ell eren uns altres, ella diferent però tan meravellosa com abans.
Ella i ell viatgen, com cada estiu, al Nord allà on cada nit surt el Sol, i el cel i la llum són de nacre, i comparteixen un silenci només trencat pel cant d’alguns ocells escadussers, per l'esguard faceciós d’alguna guineu, en una savana de molses i líquens, entre el brunzir dels mosquits a l’entorn de les torberes, enmig de bedolls nans. O trepitjant platges envoltades de roquers deserts, platges penjades a dalt dels cims pels moviments geològics, entre ferros rovellats fruit d’impossibles naufragis o de fragments de caps duts als atzar pel vent i les onades. O en fars perduts en planúries desertes, vermells i blancs, silenciosos amb la seva llum encesa durant la nit que es dia per les que naveguen ella i ell, estiu darrera estiu. Cada any el nou de Juliol:
- Saps quin dia és avui, diu Euridice.
- Saps quin dia és avui, diu Orfeu.
És clar que ho saben. Mentre naveguen per carreteres deserte, l'udol de la sirena de boira s’esvaeix mentre puja la boira i la nau al mar balla entre onades plàcides.
Aquest any és diferent. En fa vint del 9 de Juliol de 1991
- Ces pleurs, c’était vous? Le sang était le sien (Rostand, Cyrano)

